La bossa de la compra

Relat finalista al II concurs de relats Lletres al Comerç organitzat per Barcelona Comerç

La bossa de la compra

Ana Basanta

 

De tots els objectes que mai has d’oblidar a un restaurant, el del Lucas era d’allò més compromès. Qui no s’ha descuidat un paraigua, una jaqueta o fins i tot la targeta de crèdit. Però allò… era difícil de superar.

Aquell matí, des del seu piset del carrer de Béjar, es va llevar amb un objectiu molt clar, però estava tan nerviós que no sabia si ho aconseguiria. Tenia un neguit generalitzat i els dits li tremolaven mentre preparava l’esmorzar. Es va rentar la cara llenganyosa amb aigua freda i es va convèncer davant el mirall: “Tot anirà bé”.

La Isabel seguia dormint com una Ventafocs despentinada. Esperaria a sentir l’aroma a cafè per llevar-se, com feia sempre, a poc a poc, agraïda i carinyosa. ‘Cafè’ era una de les primeres paraules que pronunciava, o l’única, perquè la resta de mots no s’entenien per molt que en Lucas parés atenció.

Ell va anar al llit per despertar-la amb un “bon dia” i fer-li un petó d’aquells suaus i llargs que no sempre li permetien prendre’s l’esmorzar calent. Ella se’l va apropiar com si fos un coixí i va badallar fluixet però sense vergonya.

—Només ens queda un dia —va xiuxiuejar la Isabel mentre somreia, i li va confessar: — Em fa una mica de por. —Va riure, encara adormida, i va observar un Lucas més atent que mai.

—Por? No! Xile t’encantarà! I els meus pares s’enamoraran de tu, ja ho veuràs.   Va mirar de tranquil·litzar-la acariciant-li la cara i el cos, tot i que era ell qui havia de calmar-se. Volia dir-li, però no sabia ni com ni on. A la cuina? No, massa adormida. A la dutxa? Ai, que encara cauria. Al sopar? Potser una mica típic. Va agafar la capseta embolicada amb paper daurat i la va guardar a la butxaca dels pantalons com si fos un tresor.

Les maletes estaven gairebé fetes; coses de la Isabel, que era ben ordenada. L’endemà, a les 20:33 hores volarien cap a Santiago de Xile. Havien passat quatre anys des que el Lucas va marxar amb una beca per fer el Grau d’Estudis Ambientals a la Universitat de Barcelona, i ara tornava a ca la mare amb la seva parella, o la seva promesa, tot i que ella encara no ho sabia.

—Mira, Lucas, m’encanta aquesta bossa de la compra que han fet al barri. És de roba, hi ha estampats vistosos i noms dels comerços de la zona de Creu Coberta. Vénen ganes de fer un tomb.

—Ja n’he vist unes quantes. Serà fàcil confondre-les. Al final serà com quan reculls les maletes a l’aeroport, que has de posar una cinta per diferenciar les unes de les altres. Però vols anar a comprar ara? Si partim demà!

—Ja, però la meva mare volia formatge fresc i iogurts de la botiga de sempre. Li podem portar aquesta tarda.

—Et ve de gust dinar fora avui? –va preguntar el Lucas, aparentment innocent, com si no estigués planejant res.

–D’acord! –va respondre la Isabel, mentre repassava mentalment si ho tenia tot per al viatge.

—He pensat que podríem anar al Merquén. —Li va semblar que era el lloc adequat.

—Ah! Aquest restaurant xilè on vas sovint amb el teu cosí?

—Sí, és molt bo. Així et vas acostumant al menjar d’allà. —Estava convençut que era prou bonic i acollidor per abordar el tema.

—Perfecte!

El matí va continuar mandrós i al final van sortir de casa més tard del que esperaven. Ja a la botiga, just quan el Lucas va treure’s de la butxaca un bitllet per pagar el formatge fresc i els iogurts casolans, va notar com la capseta lliscava fora dels texans desgastats. “Merda”, va pensar, alhora que vigilava com queia estratègicament al fons de la bossa de la compra. “I ara, què? M’haig de fer amb l’anell com sigui.”

Mentre la Isabel es queixava que estaven fent tard, el Lucas va tramar un nou pla.

—Amor, podem anar al Merquén ara. No cal que passem per casa.

—Però les coses han d’estar a la nevera, que estem al juliol i es faran malbé.

—Fes-me cas. —La va acabar de persuadir amb un petó esporàdic que es va anar repetint i, si no fos perquè estaven en mig del mercat d’Hostafrancs, els dos haurien assegurat que estaven lluny de la resta del món. —Som-hi.

Van passejar fins al número 72 del carrer Rector Triadó, on feia més d’un any que s’havia traslladat el Merquén. El cambrer estava col·locant unes empanades grosses amb una pinta boníssima quan van accedir-hi.

—Bona tarda, Manuel! —va saludar el Lucas.

—Ei, què tal? Avui no t’esperava! Com estàs?

Es van fer una abraçada per sobre el taulell, com si fossin dos amics de tota la vida, i és que el Lucas i el Manuel, que era el copropietari del restaurant, havien connectat des del primer dia. Tots dos eren de Santiago i tenien parella catalana.

—Et presento la Isabel –va indicar el Lucas mentre es feia a un costat com cedint-li protagonisme.

—Un plaer, Isabel, m’han parlat molt de tu, i molt bé.

—I a mi del Merquén.

El Lucas li havia explicat que el nom del local procedia d’un condiment d’origen maputxe fet a base de xili fumat, llavors de coriandre i sal. A una de les parets del restaurant hi havia una pintura amb aquesta espècia, que a ella li recordaven petits pebrots vermells. També hi penjava una pissarra amb lletres de colors amb tot de noms de begudes tradicionals, vins i cerveses artesanes.

—Laia! —va cridar el Manuel mirant cap al fons del local—. La Laia és la meva dona. –va aclarir a la Isabel—. Mira qui ha vingut!

Un cap amb còfia va sortir des de la cuina, que estava a continuació de la barra:

—Ei, Lucas! Què tal? Et feia entre maletes! Marxeu demà, oi?

—Sí, sí. Ja ho tenim tot preparat. Ella és la Isabel. Li he parlat meravelles del teu pastís de choclo.

—Hola Laia! —va saludar la Isabel, una mica tímida amb tanta familiaritat desconeguda per a ella–. Sí que tinc ganes de tastar-lo, és el de carn, panses, ou dur, olives i pollastre, oi? Ja m’ho he après de memòria.

—Exacte! Amb crema de blat de moro i alfàbrega per sobre. Però, seieu, mireu la carta i decidiu, que potser et ve de gust alguna altra cosa. Passeu, passeu.

El Lucas va entrar al saló interior, mentre preguntava:

—Us importaria que deixés això a la nevera?

El Lucas volia fer-se primer amb l’anell però l’amabilitat de la Laia, que li va agafar la bossa amb un “Cap problema!”, el va allunyar, un cop més, del seu propòsit.

Ja a la taula, i amb un vi negre Casillero del diablo que ja coneixien, van provar les empanades, el famós pastís de choclo i el charquicán, que era un puré de patata, carbassa, carn picada, mongeta tendra, ou ferrat i blat de moro que al Lucas el feia transportar a la seva infantesa a casa de l’àvia amb els cosins jugant amunt i avall.

—Amor, demà a aquesta hora quasi estarem camí de l’aeroport —va recordar ell, mentre mirava de decidir-se entre un Pisco Sour o un Terremoto per acabar l’àpat amb un bon còctel.

—Sí, el 28 de juliol. Ho tinc tatuat a la memòria. —La Laia no deixava de rumiar si realment cauria bé als seus, diguem, sogres. Per telèfon semblaven molt cordials, però era inevitable sentir-se un xic insegura.

—No, el 27! Ja t’ha pujat el vi!? Jaja.

—Però, què dius? Lucas, el 27 és avui. Tu em vas dir que el vol era diumenge. I diumenge és 28.

Tots dos van agafar el mòbil per mirar el calendari com si la vida s’escapés de les mans i totes dues cares amenaçaven de morir d’un infart.

—Lucas, mira els bitllets. Els tens tu a l’email. Avui és dissabte 27. En aquest whatsapp em deies que els havies comprat per diumenge.

—Quina huevada! Aquí posa que marxem el 27, d’aquí a quatre hores! Em pensava que el 27 era diumenge!

—Què??? No pot ser!

—Em vaig despistar. Culpa meva.

—Lucas, per l’amor de Déu, que t’ho juro que em dóna un atac.

—Amor, ho sento.

—Calla o calla! —va ordenar mentre es feia cap enrere i estirava el braç, amb un gest mostrant el palmell de la mà per què ni la toqués, i amb una cara que semblava bramar “Macaguantot. Tros de ruc! No t’ho perdonaré mai. MAI!”

El Lucas no era capaç ni de moure les pestanyes. “Em mata”, va sospitar en contemplar els llavis més petits i la mandíbula més cap endavant. No en tenia ni idea que podia fer aquesta cara de monstre.

La Isabel va tapar-se els ulls i va recolzar-se a la taula. El Lucas no va gosar fer res. Fins i tot vacil·lava que ell mateix estigués respirant. Uns segons després, ella es va treure les mans de la cara i, encara desfigurada, va parlar:

—D’acord. Podem fer-ho. Tenim quatre hores.

—Ah, sí? Podem? —El Lucas encara s’estava recomponent.

—Sí. Tenim quasi tot preparat. Podem arribar a l’aeroport. Quan embarquem buscaré una farmàcia per les pastilles de l’al·lèrgia no fos cas que allà no en tinguin i em piquin els mosquits. Ja ens hem dutxat al matí. Vaig depilada. Trucaré els meus pares de camí a l’aeroport. Ara paguem i marxem.

El Manuel anava a demanar si volien postres o alguna cosa per beure, quan el Lucas li va resumir, entre pànic i incredulitat:

—Em pensava que volàvem demà, i acabem de veure que sortim d’aquí a quatre hores. Té, queda’t el canvi.

El Manuel, en veure la Isabel que ja estava fora i el Lucas tan accelerat, es va limitar a dir:

—Afanyeu-vos! Bon viatge!

En una hora i mitja van enllestir-ho tot. Van decidir que era millor trucar un taxi. Sempre anaven amb el bus però aquest cop van optar per minimitzar els entrebancs.

—Vés baixant, Isabel. Vaig a fer una ullada al pis per comprovar que ho tinguem tot ben tancat.

El Lucas creia que no passaria d’aquest dia. Era una catàstrofe. Va trucar al Merquén i un simpàtic Manuel va contestar el telèfon:

—Restaurant Merquén, bona tarda.

—Sóc el Lucas.

—Tio, què passa? Ens heu fet patir!

—La bossa! Ens hem deixat la bossa!

—Ah, sí. Vols venir a buscar-la? Aquí estem.

—Hi ha formatge i iogurts per a la mare de la Isabel.

—Ah, doncs que vingui la mare de la Isabel quan vulgui, li guardem. El temps que faci falta. No t’amoïnis. Vés tranquil i gaudeix de Xile.

—No, no, no, no, no. Mira, aquest matí li volia demanar a la Isabel que es casés amb mi, jo tenia l’anell a la butxaca i se’m va caure a la bossa, que és on està ara, i en dos minuts agafem un taxi cap a l’aeroport!

—Què dius? La terminal 1, oi? Vaig cap allà! Tinc el teu mòbil per a qualsevol cosa.

El Manuel va entrar a la cuina més ràpid que si estigués en una cursa, va agafar de la nevera una bossa amb dibuixos cridaners i noms de comerços del barri i va etzibar a la Laia, que estava tota immòbil i sorpresa per la velocitat del Manuel:

—Ja t’ho explicaré!

Al taxi va revisar que hi hagués la capsa amb l’anell. Buf. Sí que hi era. “T’imagines que m’equivoco de bossa?”, va reparar, mentre intentava raonar per què no havia agafat la joia directament, sense el formatge i els iogurts. Molt probablement l’estat d’angoixa del Manuel era comparable al del Lucas. Es turmentava amb la idea que si no arribava a temps, no es casaven. Era com si la boda sense data depengués d’ell i sentia una responsabilitat tan gran com la distància entre Barcelona i Santiago.

La Isabel veia com finalment agafarien l’avió i creia que potser havia estat una mica dura amb el Lucas. Semblava estrany, com absent, i gairebé actuava com un autòmat. Per això, quan el Lucas va assenyalar que anava un moment al lavabo mentre ella esperava a la cua de facturació, no li va recriminar.

El Manuel va arribar tot corrent al punt de trobada i de seguida va distingir el Lucas, que només tenia alè per a una paraula:

—Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies.

—Company, sigues molt feliç.

Es van abraçar fort, sabent que, un dia, més endavant, recordarien aquesta escena i riurien. El Lucas continuava amb l’ensurt al cos, i dubtava com dir-li a la seva polola, que deien a Xile, si volia compartir la resta de dies i nits amb aquest noi distret que li feia el cafè cada matí.

La Isabel estava a punt de facturar. Va veure venir el seu xicot abatut però directe a ella i, en apropar-se, va afirmar, amb to solemne:

—Isabel, quan hagi passat tot i seiem per fi a l’avió, et vull dir una cosa. És important.

—D’acord, però, es pot saber què fas amb la bossa de la compra?

 

Finalista al concurs Lletres al Comerç 2019


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s